Antoni Morillas, un capdavanter

En els últims temps s’estan publicant una sèrie de llibres que crec que amb els anys esdevindran imprescindibles, per una part per saber com es va configurar la imatge gràfica del nostre país i per l’altra per poder conèixer el panorama visual en el que estàvem immersos en els anys seixanta i setanta del segle passat, unes dècades que fins ara la història de l’art i de la comunicació havien ignorat o mantingut en un segon terme, però que cada vegada més es revelen més necessàries per a poder comprendre els principals esdeveniments socioculturals d’aquell període. I això ho constatem en els treballs i estudis de tots aquells que es dediquen a recuperar-los i a interpretar-los, ja que per a fer-ho inexorablement han de recórrer als anuncis publicitaris, als cartells, a les cobertes de llibres, a les caràtules de discs, a les marques, als calendaris... és a dir, a la imatge gràfica.

No es pot escriure, doncs, una història parlant solament de fets polítics, de moviments socials, de fenòmens econòmics, d’innovacions tecnològiques, de conflictes bèl·lics o de discurs periodístics, en especial perquè la segona meitat dels segle XX és eminentment iconogràfica i, per tant, les imatges es converteixen en eines imprescindibles en la feina de fer entendre aquest cicle.

Tots els que vam viure l’ocàs de la dictadura recordem l’eufòria social i creativa que ens movia i que va caracteritzar aquells anys. No podia ser d’una altra manera. Érem conscients que s’estava acabant una època i en començava una de nova, en la que havíem dipositat totes les nostres esperances, perquè confiàvem que l’obertura al món, als plans de desenvolupament, als nous corrents i tendències culturals i socials... ens ajudarien a posar-nos al dia respecte als altres països europeus i a sortir, per fi, de la letargia. Teníem al nostre favor una gran predisposició per a aconseguir-ho, que ens feia treballar acceleradament en el camp de la política i també en la vida social, cultural, associativa, etc., aprofitant que poc a poc s’anaven eixamplant els àmbits de llibertat d’expressió i, per tant, de creació.

I va ser en aquest context que entrà en l’escena professional Antoni Morillas, qui, amb els seus companys de la ja denominada “generació dels pioners”, els que van fundar l’ADG FAD, els que van impulsar la creació de les escoles de disseny, van escriure un capítol clau de la nostra història.

Tot i que els seus orígens semblaven predestinar-lo a fer carrera en el món de l’art (recordem que va estudiar a l’Escola de Llotja), no ens hauria de sorprendre que Antoni Morillas s’inclinés en una primera etapa pel disseny gràfic i que d’aquest derivés al disseny industrial, al cinema publicitari, a l’escenografia i fins i tot al packaging, especialitat de la que sens dubte és un dels capdavanters a casa nostra, perquè si un tret el defineix és que tenia una curiositat insaciable, la mateixa que va fer que no se centrés en un estilisme o en una fórmula estereotipada de reiterada aplicació i  la mateixa que el va portar a estar sempre disposat a explorar nous camins. Per això, segur que tots els que heu llegit o simplement fullejat aquest llibre dedicat a la feina d’Antoni Morillas no sols heu reconegut qüestions estètiques, tècniques o creatives relacionades amb la publicitat i la comunicació dels primers anys de la segona meitat del segle XX, sinó que igualment us heu adonat que al nostre país la publicitat gràfica, en un principi eminentment pictòrica, va transitar cap al grafisme, un procés que prioritza el mental sobre el manual, fins a transformar-se en disseny gràfic, obrint així les portes al concepte interdisciplinari de comunicació visual.

Si no ha estat així, torneu enrere i observeu amb atenció els anuncis farmacèutics, marques i rètols, cartells, felicitacions, fullets tècnics, portades de llibres... dissenyats per Morillas, la forma com aplicava la tipografia i descobrireu una manera de fer molt personal, producte d’unes lectures, d’uns gustos musicals, del seu interès per l’art que impregna la seva obra, primer d’accents surrealitzants, després pop i més tard cinètics, tal com encertadament analitzen Anna Calvera i Noemí Claveria en el seus estudis, però alhora fareu un recorregut privilegiat per la història gràfica de l’època en què Antoni Morillas va viure.

Davant d’aquestes desenes de documents gràfics i de les conclusions a què arriben les autores dels textos que els acompanyen, fins i tot els que el vam conèixer personalment ens adonem de la magnitud real del personatge Morillas, que tot i morir jove va deixar un treball quantiós i de qualitat i que sobretot va viure sempre convençut del valor del que feia, per aquest motiu no va distingir mai entre vocació i professió i va actuar generosament amb els seus companys i en pro de la cultura, el compromís polític i la consolidació i dignificació de la seva feina.

No voldria tancar aquest text sense recordar que aquest llibre és fruit de l’admiració del Lluís per la persona i la feina de l’Antoni, en qui reconeix el pare, però també el mestre, el creador d’un estil de fer i d’una manera de ser, que ell ha intentat preservar, d’una banda conservant la seva obra i fomentant que s’analitzi i es valori per a fer-la conèixer, i de l’altra donant continuïtat al seu estudi, una empresa capdavantera en la creació d’imatge gràfica, que ha sabut passar del segle XX al segle XXI mantenint els imperatius ètics i estètics del seu fundador.